dimarts, 20 de maig de 2014

Evgen Bavcar


Evgen Bavcar no veu perquè és cec, però mira perquè és fotògraf.

Evgen Bavcar és un fotògraf totalment cec. Però el més sorprenent és que es va iniciar en el món de la fotografia després de haber perdut la visibilitat. Es va quedar cec als 11 anys, després de dos accidents : ull esquerra amb la branca d' un arbre i el dret per l' explosió d'una mina abandonada.

La seva primera fotografia la va fer a l'edat de 16 anys quan va retratar a una jove de la qual estava enamorat.

Eslovè de neixament va anar a viure a París on va estudiar filosofía i on va contiunuar la seva relació amb el món de la fotografia.

La seva feina com a fotògraf va ser reconeguda, l' any 1988, quan va ser nomenat Fotògraf Oficial del Mes de la Fotografía a París.

Què millor que les seves propies paraules per descriure el seu mètode de treball :

“Cada foto que hago he de tenerla perfectamente ordenada en mi cabeza antes de disparar. Me llevo la cámara a la altura de la boca y de esa forma fotografío a las personas que estoy escuchando hablar. El autofoco me ayuda, pero sé valerme por mí mismo. Es sencillo. Las manos miden la distancia y lo demás lo hace el deseo de imagen que hay en mí”.
“Jamás me asomé a una lente mientras veía. Tomé mis primeras fotos ya ciego, y tuve la suerte de conocer a un fotógrafo que me presentó su oficio como una profesión que yo podría ejercer”.

La seva obra és com un punt d' unió entre el visible i l' invisible. Les podriem definir com a oníriques i surrealistes. Les seves mans apareixen molt sovint en les seves imatges per poder tocar i palpar al subjecte. Algunes vegades nitides, d' altres duplicades, ens parlen del temps, dibuixant amb la llum, ombres i sempre en blanc i negre.

“Eslovenia es el único país que he visto. Sólo ahí la hierba es verdaderamente verde, porque sólo ahí el color que aprendí a atribuirle al pasto se asemeja al sonido de la palabra que utilizaba para describirlo. Pero Eslovenia es, ante todo, una galería interior que me sirve como espejo para crear las imágenes de todos los demás países”.

“Mi mirada existe gracias al simulacro de la foto que ha sido vista por el otro. La ausencia del ojo del fotógrafo acentúa la precariedad de ese instante irreversible que es la toma fotográfica. Las personas retratadas no pueden mostrarse de la forma habitual porque falta esa complicidad con el fotógrafo que les confirma su narcisismo”.

Fins els trenta, Bavcar va ser un amateur. Invitava a sopar als seus amics, els feia una foto que els regalava després. Va ser llavors quan va posar un anunci a la revista Paris-Match (“Fotógrafo ciego busca modelos”) i no va rebre cap trucada.

“He aprendido mucho acerca del mundo visible gracias a la fotografía. Por ejemplo, de las mujeres: Necesitan ser miradas y conozco bien la incomodidad que sienten ante alguien que no puede verlas”.

Per ser seves les imatges ningú podria dir que són fetes per una persona invident.

“Lo importante es la necesidad de las imágenes, no cómo son producidas. Cuando imaginamos cosas, existimos: no pertenezco a este mundo si no puedo decir que lo imagino a mi manera. La imagen no es por fuerza algo visual: cuando un ciego dice que imagina, significa que él también tiene una representación interna de realidades externas”.

Bavcar afirma que la seva fotografía neix de la penombra, que la seva fulla en blanc en realitat és negra, com la càmara fosca. Sovint els seus treballs són imatges amb exposicions llargues: deixa obert l` obturador mentre ell s' acosta i segueix els objectes amb una llenterna o fins i tot  amb una espelma. Per guiar-se, es val del tacte o de algún ajudant. El resultat és una espècie d' escritura amb llum.

“Todos somos ángeles caídos con la oportunidad única de introducir en este mundo de tinieblas un poco de luz “

“Como cualquier otro grupo que vive marginado, los ciegos han sido obligados a expresarse con las palabras de otros y en su nombre. Mi sed de imágenes también consiste en combatir todos los lugares comunes acerca de los ciegos”.

El cas de Bavcar no és l' únic, però si potser el més conegut. Alguns altres fotògraf cecs són: Terry Hammon, Richard Miller y John Dugdale.

Aquí us deixo un video amb el seu treball :

 

Festival DOCfield>14

Més de 40 centres d' art, centres cívics, galeríes i escoles de Barcelona acolliran desde el 19 de maig fins el 31 de juliol mig centenar d' exposicions gratuïtes de fotografía documental y fotoperiodisme, en el marc del Festival DOCfield>14, organitzat per Photographic Social Vision.
                                     
                             
         
A més durant el  festival hi haurà projeccions nocturnes al carrer, tallers, conferències i un nou premi per a professionals.
 
El festival compte amb  joves fotògrafs amb projecció fins a  consagrats i reconeguts fotògrafs a nivel internacional.
 
Es va celebrar per primera vegada l' any passat, (Circuit 2013) i, segons l' organització, te la voluntat de convertir-se en un aconteixament de referència nacional e internacional.
 
Us deixo  l'adreça web del festival per a més informació :
 
 
 

divendres, 16 de maig de 2014

Filosofia fotogràfica


"Si sabes esperar la gente se olvidará de tu cámara y entonces su alma saldrá a la luz."
Steve McCurry.