Evgen Bavcar no veu
perquè és cec, però mira perquè és fotògraf.
Evgen Bavcar és un fotògraf totalment cec. Però el més
sorprenent és que es va iniciar en el món de la fotografia després
de haber perdut la visibilitat. Es va quedar cec als 11 anys, després
de dos accidents : ull esquerra amb la branca d' un arbre i el dret
per l' explosió d'una mina abandonada.
La seva primera fotografia la va fer a l'edat de 16 anys quan va
retratar a una jove de la qual estava enamorat.
Eslovè de neixament va anar a viure a París on va estudiar
filosofía i on va contiunuar la seva relació amb el món de la
fotografia.
La seva feina com a fotògraf va ser reconeguda, l' any 1988, quan
va ser nomenat Fotògraf Oficial del Mes de la Fotografía a París.
Què millor que les seves propies paraules per descriure el seu
mètode de treball :
“Cada foto que hago he de tenerla
perfectamente ordenada en mi cabeza antes de disparar. Me llevo la
cámara a la altura de la boca y de esa forma fotografío a las
personas que estoy escuchando hablar. El autofoco me ayuda, pero sé
valerme por mí mismo. Es sencillo. Las manos miden la distancia y lo
demás lo hace el deseo de imagen que hay en mí”.
“Jamás me asomé a una lente mientras veía.
Tomé mis primeras fotos ya ciego, y tuve la suerte de conocer a un
fotógrafo que me presentó su oficio como una profesión que yo
podría ejercer”.
La seva obra és com un punt d' unió entre el visible i l'
invisible. Les podriem definir com a oníriques i surrealistes. Les
seves mans apareixen molt sovint en les seves imatges per poder tocar
i palpar al subjecte. Algunes
vegades nitides, d' altres duplicades, ens parlen del temps,
dibuixant amb la llum, ombres i sempre en blanc i negre.
“Eslovenia es el único país que he
visto. Sólo ahí la hierba es verdaderamente verde, porque sólo ahí
el color que aprendí a atribuirle al pasto se asemeja al sonido de
la palabra que utilizaba para describirlo. Pero Eslovenia es, ante
todo, una galería interior que me sirve como espejo para crear las
imágenes de todos los demás países”.
“Mi mirada existe gracias al simulacro de
la foto que ha sido vista por el otro. La ausencia del ojo del
fotógrafo acentúa la precariedad de ese instante irreversible que
es la toma fotográfica. Las personas retratadas no pueden mostrarse
de la forma habitual porque falta esa complicidad con el fotógrafo
que les confirma su narcisismo”.
Fins els trenta, Bavcar va ser un amateur. Invitava a sopar
als seus amics, els feia una foto que els regalava després. Va ser
llavors quan va posar un anunci a la revista Paris-Match
(“Fotógrafo ciego busca modelos”) i no va rebre cap trucada.
“He aprendido mucho acerca del mundo
visible gracias a la fotografía. Por ejemplo, de las mujeres:
Necesitan ser miradas y conozco bien la incomodidad que sienten ante
alguien que no puede verlas”.
Per ser seves les imatges ningú podria dir que són fetes per una
persona invident.
“Lo importante es la necesidad de las
imágenes, no cómo son producidas. Cuando imaginamos cosas,
existimos: no pertenezco a este mundo si no puedo decir que lo
imagino a mi manera. La imagen no es por fuerza algo visual: cuando
un ciego dice que imagina, significa que él también tiene una
representación interna de realidades externas”.
Bavcar afirma que la seva fotografía neix de la penombra, que la
seva fulla en blanc en realitat és negra, com la càmara fosca.
Sovint els seus treballs són imatges amb exposicions llargues: deixa
obert l` obturador mentre ell s' acosta i segueix els objectes amb
una llenterna o fins i tot amb una espelma. Per guiar-se, es val del
tacte o de algún ajudant. El resultat és una espècie d' escritura
amb llum.
“Todos somos ángeles caídos con la
oportunidad única de introducir en este mundo de tinieblas un poco
de luz “
“Como cualquier otro grupo que vive
marginado, los ciegos han sido obligados a expresarse con las
palabras de otros y en su nombre. Mi sed de imágenes también
consiste en combatir todos los lugares comunes acerca de los ciegos”.
El cas de Bavcar no és l' únic, però si potser el més conegut.
Alguns altres fotògraf cecs són: Terry Hammon, Richard Miller y
John Dugdale.
Aquí us deixo un video amb el seu treball :
